KIVA, un exemple d'innovació educativa. Iniciació a la recerca.
ACTIVITAT 2: Iniciació a la recerca
a) Resumiu breument l’article de revisió de Salmivalli (2010), i les línies de recerca futura que apunta l’autora.
Aquest article revisa la literatura sobre la participació dels grups en situacions d'intimidació i assetjament.
La intimidació és un tipus de comportament agressiu, en el qual un individu o grup repetidament ataca, humilia o exclou un altre. Sovint s'afirma que la intimidació és fonamentalment un procés de grup i molts investigadors i polítics comparteixen la creença que les intervencions contra la intimidació s'han d'orientar en l'àmbit del grup d'iguals en lloc d’orientar-ho cap als agressors i les víctimes. En aquest sentit, l'article examina aquestes situacions en l’àmbit escolar i analitza diferents aspectes: què vol l'agressor, rols dels participants, per què no intervenen els companys, efectes a l'aula, que és ser el blanc de la intimidació. S'ha suggerit que el comportament d'intimidació està motivat per la necessitat de cercar una posició dominant en el grup d'iguals. Els assetjadors semblen triar els seus objectius i el lloc dels atacs de forma que tinguin més possibilitats de demostrar el seu poder als companys, i en molts casos tenen èxit en l'obtenció de prestigi. Es poden identificar 4 rols diferents dels participants, a més de la víctima i l’assetjador. Els seguidors, que tot i que no inicien l’agressió, un cop es produeix donen suport a l’agressor. Els reforçadors positius proporcionen retroalimentació als agressors. Els testimonis no implicats, que saben què passa, però consideren que no és problema seu, no s’hi manifesten ni a favor ni en contra. Finalment els defensors de les víctimes que els defensen i els donen suport. Per què no intervenen els companys més sovint? A mesura que els incidents d'intimidació tendeixen a tenir múltiples testimonis, la probabilitat d'intervenir podria ser menor: quan moltes persones estan sent testimonis d'una situació potencialment perillosa o nociva, és menys probable que algú intervingui. Això podria ser degut a la difusió de la responsabilitat, ningú se sent personalment responsable i potser espera que una altra persona passi primer a l’acció. El fet que hi hagi altres companys que se sumin a la intimidació de l'assetjador podria basar-se en la necessitat de ser acceptats dins del grup o el desig de millorar la pròpia posició social mitjançant l'afiliació amb ells. Alguns han argumentat que aquesta intimidació grupal podria proporcionar un sentit de cohesió fictícia en els grups que no presenten amistats d'alta qualitat. En aquests grups, la funció d'agredir junts (i potser contra objectius compartits) servirien per crear llaços entre els membres, que ara tindrien alguna cosa en comú. Malauradament, els agressors solen ser populars i podrien ser els que estableixen les normes a nivell d'aula, i aquestes normes podrien anul·lar la influència dels models de conducta positius. La literatura suggereix que els nens i adolescents quan són espectadors de problemes d'intimidació, es troben atrapats en un dilema social. D'una banda, entenen que la intimidació és un error i que els agradaria fer alguna cosa per aturar-ho, però per contra s'esforcen per assegurar el seu propi estatus social dins del grup. Als estudiants se'ls ha d'ensenyar estratègies segures per donar suport a la víctima i se'ls ha d’animar a prendre decisions comunes per fer-ho (per exemple, regles de la classe). Fins ara, hi ha hagut moltes més teories relatives a l’estudi del paper que juguen els grups que estudis empírics que ho provin. Això es pot veure en l'ús freqüent d'expressions com ara "podria ser" o "s'ha suggerit" al llarg de l'article: moltes de les suposicions o especulacions presentats en la literatura no s'han examinat empíricament.
Per tant, com a línies futures de recerca, cal:
Desenvolupar més estudis transversals per treure l’entrellat sobre el paper que juguen els espectadors i les conseqüències dels seus comportaments.
Fer estudis de grups per comprendre els mecanismes dels efectes de la socialització en els processos d’assetjament.
Estudiar com l’ambient de classe contribueix als canvis en les actituds i comportaments relacionats amb la intimidació i assetjament al llarg del temps.
b) Trieu una de les referències donades a l’article de Salmivalli (2010), cerqueu-la, llegiu-la i resumiu la seva aportació.
Darley, J., & Latane, B. (1968). When will people help in a crisis? Psychology Today, 2,54–57, 70–71.
Aquest article analitza les causes per les quals podem decidir no ajudar quan som testimonis d’una situació emergència.
Encara que sembla evident que, com més testimonis hi ha en una situació on una víctima es troba en perill, és més probable que algú l’ajudi, el que realment passa és exactament el contrari. Si cada membre d'un grup és conscient que d’altres persones també són presents, serà menys probable que decideixi intervenir, tot i ser conscient que és una emergència.
En l'article, els autors intenten explicar per què les persones no tracten d'ajudar en cas de ser testimonis d'una emergència. Expliquen totes les raons per les quals un espectador podria decidir no intervenir i presenten els resultats d'alguns experiments que mostren els efectes del nombre d'espectadors en la probabilitat d'una intervenció.
Fonamenten les seves conclusions a partir del que han observat als experiments on simulen determinades situacions. En funció d’això determinen que hi ha tres factors dels quals una persona ha de ser conscient abans que decideixi intervenir.
Primer, l'espectador de notar que alguna cosa està succeint realment. En segon lloc, l'espectador ha d'interpretar que el que està succeint és una emergència. Finalment, l'espectador ha de decidir si ell té la responsabilitat d'ajudar.
Però una persona que intenta decidir si una determinada situació és una emergència, sovint es fixa en les reaccions dels que l'envolten. Si tothom està tranquil i indiferent, tendirà a mantenir la calma; però de tant en tant, les reaccions dels altres ens proporcionen informació falsa. Quan no estem sols, la majoria de nosaltres tractem de semblar menys ansiosos. Aquestes grans diferències entre el comportament de les persones soles i en grup indiquen que el grup imposa com s’han de comportar els seus membres.
També es pot inhibir la intervenció perquè una persona senti que la seva responsabilitat individual es difon i es dilueix dins del grup. Així que tot i que un esdeveniment sigui clarament una situació d'emergència, qualsevol persona en un grup que ho veu, pot sentir-se menys responsable simplement perquè qualsevol altra persona present és igualment responsable d'ajudar primer.
El comportament del grup ens pot portar a decidir que una situació no requereix cap acció i quan altres persones són allà per compartir la càrrega de responsabilitat, podem sentir-nos menys obligats a fer alguna cosa quan es requereix una acció.
Atrapats per l'aparent indiferència d'altres, podem observar una emergència sense ajudar o fins i tot sense adonar-nos que es necessita ajuda.
En conclusió, els autors estan tractant de dir que ajudar en una emergència presenta un gran conflicte intern en l'espectador.
c) Observeu aquestes dues lectures i compareu l’estil, format, registre i continguts, amb les lectures de l’activitat 1.
Aquest és un article de recerca mentre que els del primer apartat són articles de divulgació.
Com a article de recerca, totes les seves afirmacions es fonamenten sempre en conclusions obtingudes a altres articles de recerca i en fa referència explícita.
Així doncs aquest és un article que exposa per primera vegada els resultats d’una investigació. S’adreça a la comunitat científica i als especialistes d’una matèria per comunicar-los una innovació en el coneixement científic o tècnic com a resultat d’un procés de recerca.
En aquest cas concret es tracta d’un article de revisió, i per tant, presenta una investigació sobre treballs ja publicats d’un tema determinat que integra i avalua amb el propòsit d’informar de l’estat actual de la qüestió. Actualment és impossible poder llegir tota la bibliografia sobre un tema. Per això, un article de revisió ben escrit i estructurat, amb una visió crítica dels treballs revisats, proporciona informació molt valuosa sobre l’estat d’una qüestió: què se sap i què no se sap d’un tema.
Bibliografia
Aguilar M. (2009) La violència entre iguales en la educación secundària.
Avilés, J.M. (2002). Bullying: intimidación y maltrato entre el alumnado.
Avilés J. 2006 Diferencias de atribucción casaul en el bullying entre sus protagonistas.
Durany S. 2014 L’assajament escolar: una problemàtica social pendent.
Pörbölä M. i Kinney A. 2010 L’assajament: Contextos, Conseqüències i Control.
Darley, J., & Latane, B. (1968). When will people help in a crisis? Psychology Today, 2,
54–57, 70–71.
